NO SEMPRE L’HIMÀLAIA ÉS FANTÀSTIC, A VEGADES ET PREGUNTES, QUÈ HI FAIG AQUÍ?

17 d’abril del 2010

Camp Base de l’Annapurna

 Ja tornem a ser al C.B amb la feina feta. Les coses però, no han sortit com esperàvem.

Després de muntar el Camp 3 a 6.500m en un lloc on ningú tenia clar que fos el millor, ens trobàvem dins la tenda instal·lant-nos i preparant l’aigua per hidratar-nos, quan de sobte, un soroll d’allau com molts d’altres que podem anar sentint durant el dia, però aquest, cada vegada el sentíem més a prop fins que al final aquesta sensació queda palesa quan el soroll es transforma en blocs de gel, de dimensions com el de les rentadores, i que comencen a passar per damunt nostre, barrejats amb neu i pedres. Una sensació que no desitjaria ni al pitjor dels meus enemics “si és que en tinc”. Un cop darrera un altre, al cap, a l’esquena...dins la tenda minúscula, en Lluís i un servidor mirant d’esquivar el que no es veu, son uns segons que semblen interminables i dels que et preguntes: què coi faig aquí?. Els crits dels altres companys i un silenci sepulcral ens fan entendre que el pitjor ja ha passat, tan sols cal sortir, els uns de la tenda destrossada, els altres de sota la neu...

-Esteu tots bé?, ens preguntem els uns als altres.

-Ja ho dèiem que aquest lloc no era el millor.

-Doncs fotem el camp a un de més segur.

Eren les 18h quan tornàvem a estar instal·lats un centenar de metres més avall. En Lluís i jo varem decidir de baixar al Camp 2, mil metres més avall, ja no teníem tenda i volíem arribar al Camp Base el més aviat possible. Pot ser tots dos, som els que més mal parats en varem sortir.

Estic convençut que més d’un i d’una de vosaltres es preguntarà: “però què hi feu aquí?, sembla que us agradi buscar el perill..!”. En tot cas procurem fer les coses el millor que sabem, però de vegades les coses no surten com un s’espera, per a uns, hem tingut mala sort de que ens enganxes aquesta allau, per a mi és al contrari, hem tingut una sort immensa de sortir-ne il·lesos, amb algunes contusions i això sí, un gran esglai que ens costarà uns dies de passar.

Ara ens queden uns dies de relaxació al C.B. Els doctors Morandeira i Nerin, ens han mirat de dalt a baix i potser en dos o tres dies estarem recuperats, esperarem l’evolució del temps i de les condicions de la muntanya i com no, de nosaltres mateixos què és el més important. De moment a recuperar-nos, a xafardejar els correus que ens envieu i a fruir de la família encara que sigui molt breu per telèfon satèl·lit i després ja ho veurem.

Una abraçada des del Camp Base de l’Annapurna,

Xavi Arias